Hi ha comiats que es ploren i d’altres que es canten a ple pulmó. El de dimecres d’Oques Grasses va tenir una mica de tot, però sobretot va ser una celebració. El 7 d’octubre, l’Estadi Olímpic Lluís Companys es va convertir en un espai on milers de persones van compartir cançons, records i emocions en una de les últimes oportunitats de veure la banda damunt d’un escenari. Després de 16 anys de trajectòria, el grup s’acomiada dels directes sense renunciar a allò que l’ha fet arribar tan lluny: la proximitat amb el públic i la capacitat de convertir cada concert en una festa col·lectiva.
La nostàlgia va marcar l’inici de la nit. Una projecció d’imatges antigues dels membres del grup va transportar els assistents als seus orígens, abans que Josep Montero aparegués sol a la plataforma central, acompanyat del seu ukelele. Amb Córrer pels camps, el cantant va donar el tret de sortida a un concert que aviat va deixar enrere la intimitat dels primers minuts per donar pas a l’energia de Petar-ho, Sta guai, Elefants i Cara de cul.
Durant gairebé dues hores, el repertori va recórrer diferents etapes de la discografia del grup, des de Un dia no sé com (2012) fins a Fruit del Deliri (2024), passant per Fans del Sol (2019) i A tope amb la vida (2021). Les cançons van anar teixint un recorregut compartit en què el públic no es va limitar a escoltar: va cantar, saltar i celebrar cada tema com si formés part d’una banda sonora pròpia.
Entre els moments més inesperats, Cavall estable va recuperar un gest dels primers concerts del grup, amb els músics passant-se el molinet de vent. La broma de Montero sobre la suposada novetat de la cançó va acabar amb una segona interpretació i una nova ovació. Un instant espontani que va recordar que, malgrat la magnitud de l’escenari, Oques Grasses continua trobant espai per a l’humor i la complicitat.
La festa també es va viure més enllà de l’escenari. Amb Passos importants, el públic va fer girar peces de roba per damunt dels caps, mentre que a Serem ocells les plataformes dels músics es desplaçaven sobre l’escenari. Entre les grades, les banderes i els castells van afegir una dimensió col·lectiva a l’espectacle, connectant la música amb una de les expressions més representatives de la cultura popular catalana.
Llums, pirotècnia i confeti van acompanyar una posada en escena de gran format, però el pes de la nit va recaure en les cançons i en la resposta dels assistents.
Abans de l’última interpretació de Sort de tu, els membres del grup es van reunir a la plataforma central i es van apropar als assistents per acomiadar-se.
El concert de dimecres va mostrar per què Oques Grasses ha esdevingut un fenomen de la música catalana: la capacitat de reunir generacions diferents al voltant d’un repertori que ja forma part de la vida de molts seguidors. El grup deixa els escenaris, però les seves cançons continuaran sonant molt més enllà de l’últim acord.
